Els homes ploren
Els
homes ploren.
Com
un roc contra el vidre de la finestra
Es
trenquen en mil bocins
Ploren
alguns.
0 tots
ploren, alguna nit .
Homes
que venen de lluny
amb
els peus nus: han perdut les sabates
pels
deserts o a les aigües del mar nostre
a
tocar de platja.
Seuen
molt junts sobre la sorra. Arraulits, .
atien
focs amb branquillons i brossa.
Les miren,
les miren:
tremolen
massa les flames, única llum en la nit ..
son
ells que ploren i ploren.
O a
ciutat, confosos amb l’ombra de les
parets
caminen i caminen
pels
carrers d’altaveus amb llums de purpurina
a
les golafres boques de les botigues.
I
els que van carregats de paquets passen.
Parlen
i riuen
Ells
caminen i caminen.
Però
l’aire a platja i a ciutat
put
a aigua estancada, a llàgrima no
recollida.
I ja
no es respira be
i la
gent s’explora el rostre al mirall de casa
o
se’n va al metge,
o
s’embolica amb paper de cel·lofana i plastilina,
i es
fa fotos tot el dia per assegurar-se.
I parlen
i riuen
Mentre,
els homes ploren avergonyits:
han perdut els ceptres, l’escut i les armes
rebuts
d’aquells pares allunyats i antics
que els
armaren cavallers amb un missatge:
Plorar es cosa de dones i d’infants
petits
Els
han mentit.
Els
homes volen braços i no barques, terra i no aigua
Ulls
que els mirin i vegin i veus que els parlin
I un
llit i sostre
i pa
i roses
I plorar sense vergonya com les dones i els infants petits.
Sant
Cugat, 2 gener 2016
..
